Post també disponible en:
Castellano
He de confessar que des de fa alguns anys, l’arribada de Juliol i Agost em genera una certa ansietat, sobretot per veure com compaginar vida familiar, laboral i musical. Diuen que sarna amb gust, no pica. I és cert. Cou més que la sal. Però al final, tot acaba valent la pena.
I Agost va arribar, i aquesta vegada, amb molta temperatura. Tant meteorològica, com a metafòrica. Supose que s’han donat les condicions perfectes per a una tempesta d’estiu. Unes eleccions amb un polèmic resultat, un concert que no hauria d’haver sigut polèmic i una completa falta d’altura política d’alguns membres de la vida política del nostre poble.
No escric aquesta carta a títol personal, ja que soc president d’una societat musical, igual que soc pare, marit o empresari, i cadascuna d’aquestes facetes condiciona el que dec o no, dir o fer, i sempre he de tractar de ser coherent. Seguint aqueixa simplíssim argument, des que soc president m’he abstingut de fer comentaris en xarxes socials que puguen interpretar-se d’una forma política o social. Represente a una associació plural, i per tant, respecte les opinions de tots els seus membres, les compartisca o no, igual que espere que es respecten les mies. I assumisc que quan deixe el càrrec, seguiré sense pronunciar-me, ja que a totes les meues facetes, hauré d’afegir la d’expresident d’una Societat Musical (sense deixar de ser directiu). Cal actuar correctament quan s’està i sobretot, quan ja no s’està.
M’ha resultat xocant si més no, que membres de partits polítics utilitzen un esdeveniment musical, com a arma per a tractar de demostrar l’error comés en les urnes, quasi, sense haver passat un mes. Sobretot per tractar d’aferrar-se a un os sense tractar d’informar-se de tot el context de la situació i dels malestars que es poden generar en una part de la població de Bunyol. Com a associació, no ens fiquem en la política del poble. La nostra missió és poder aconseguir els màxims recursos de cada consistori per a poder desenvolupar la nostra desinteressada tasca de la forma més eficient possible i amb els menors maldecaps. Aqueix respecte hauria de ser mutu i l’ús del sentit comú, així ho aconsella.
En Els Lletjos es realitza una labor tant cultural com social desinteressada, amb l’únic propòsit de continuar, mantindre i si és possible, fer créixer a la Societat Musical a la qual pertanyem, i deixar a les mans de qui prenga el relleu, una associació en les mateixes condicions, sinó poden ser millors, que les que nosaltres ens trobem. Independentment de qui prenga el relleu. Perquè el resultat ha de ser que la nostra societat guanye, i les traves són plantejaments egoista de qui vol demostrar quanta raó tenia mancant d’amplitud de mires.
Dit això, crec que abans de ficar a una societat musical en una guerra política, heu de plantejar-vos si amb aquesta guerra es milloren clarament les condicions d’aquesta societat, o si, per contra, es convertirà en un problema afegit. Si no podeu sumar, almenys no resteu ni dividiu.
Durant aquesta setmana, en una tertúlia radiofònica s’esmenta que els membres de la junta directiva que represente haurien de tindre vergonya que el concert d’homenatge a Henrie Adams no s’haja realitzat a Bunyol. D’una banda, ja es van expressar públicament les seues últimes voluntats i llevat que la família així ho haguera requerit, nosaltres hem de mantindre’ns al marge. D’altra banda, tampoc tenim el poder que se’ns vol atorgar. L’auditori està tancat i els concerts que s’anaven a realitzar allí durant aquest estiu s’han reallotjat tractant d’ocasionar el menor impacte possible. L’ajuntament ja va expressar la seua opinió sobre aquest tema.
Com a representant de la directiva, entenc que soc jo, el que segons la tertuliana, he d’estar avergonyit. I mira, resulta que té raó. El que em fa vergonya i coratge és no poder tindre més hores per a treballar més pels Lletjos, mentre veig com els meus companys de la Junta Directiva i de la Comissió de la Festa del Mantó, treballen sense parar per a fer que tot funcione, per a preparar concerts i festes, sense importar si estan convalescents d’una malaltia, en tractament, si van bojos amb el treball, o altres centenars de situacions personals que doblegarien a més d’un, mentre ells segueixen al peu del canó. Aqueix treball altruista el fan (fem), pel respecte que sentim pel treball que realitzen altres membres d’aquesta societat, ja siguen col·laboradors, pares/mares d’alumnes o músics, i pel llegat rebut. Entre tots es crea. I el que obtenim és la satisfacció d’haver fet el treball. Enteneu-me, no espere ni tampoc els meus companys palmades a l’esquena. No som ací per a això, com tampoc som ací perquè se’ns tire damunt qualsevol despropòsit sorgit, potser alguns casos, de ments que estan per diagnosticar. La diferència entre una crítica i un menyspreu és l’objectiu del qual les expressa. Quan es vol ajudar, és crítica. I quan es vol danyar, ja no ho és.
Sempre he pensat que el sentiment que processem per la nostra Societat Musical és una de les tantes facetes de l’amor. I consegüentment, és un sentiment altruista. Donem el nostre temps, treball i diners per a veure com creix, i no hi ha un altre pagament com veure que tot funciona i evoluciona. No entenc a qui diu que mestressa a aquesta societat, però li fa mal perquè no li agraden les decisions que la junta puguem prendre. Si la manera d’expressar el desacord es basa a danyar la imatge, el funcionament o qualsevol altra faceta de la nostra societat, ja no parlem d’amor, és una altra cosa. “Li faig mal però des de l’afecte” – mai va existir tal afirmació. Les portes estan obertes per a qui vulga vindre a ajudar. Som un grup plural amb pensaments diferents que acabem prenent acords democràtics, perquè entenem que és el correcte.
A tota la societat política de Bunyol, o almenys, al conjunt que ha pres partit en els fets que han donat lloc a aquesta carta, simplement dir-los que es treballa des del respecte i l’amor pel poble que ens acull. A vegades cal posar-se en les sabates del veí abans de fer proclames i soflames, perquè al final, vivim en un poble xicotet on el més important és poder conviure amb respecte.
Francisco J. Blasco es President de la Societat Musical “La Artística” de Bunyol.
Be the first to comment